El dia 6 de novembre vaig tenir un ictus al vespre, el meu home en Ramón em va portar a Sant Pau ràpidament, vaig estar a l'hospital uns 10 dies la meva vida allà no va ser fàcil, recordo que cada matí venien els metges i em feien la revesió diària cada dia semblava que jo ho feia bé, no sabía clarament que tenía, encara que quelcom m'havia dit del que m'havia passat.
Vaig començar a anar a fer recuperació però el mareig era molt present, caminava feia l,esforç de caminar amb el mareig, la meva relació amb les infermeres no va ser gaire bona, jo volia tirar endavant i elles que jo fes el que elles volien.
El canvi del meu caracter aquells dies es va fer palès.
Sense saber perquè i millor dit sense donar un lloc al vertigen vaig anar a l'hospital de l' Esperança. Allà estava sola vaig començar a fer recuperació, jo em sentia sola volia fer meditació, però no tinc clar quin tipus de meditació feia.
Ara encara faig meditació, cada mati ,a la tarde a la nit.
Allà als pocs dies d'estar amb l'ictus desprès d'una gran sequedat, la meva orina es va deixar anar, i ara estic pendent de controlar la meva perdua d'orina.
El mareig ha tingut vàries èpoques, aquest dies sembla que estar passant i em sento menys marejada.
Comentari: he llegit força coses sobre l,ictus hi ha molt escrit, pero no hi ha escrit, el que passa per l'ànima de la malalta, i quin és el procés que es viu per dins i el que li passa.
Jo vull escriure sobre aquest temes més profunds dels meus sentiments , per les meves pors, i per com quedaré, el dia a dia d'una persona malalta i concretament una amb un Ictus se'n parla poc i es poc compresa, o es te en compte la part física i poc la part emociona.
Per mi l'esforç del dia a dia ha estat molt important, i fer el petit esforç que em demanava diariament em portava a espais ben diferents.
per això aquest escrit es diu-
ELS MEUS PETITS CANVIS SIGNIFIQUEN GRANS BENEFICIS
Comentaris