A la nostra edat arriba la mort dels pares, ara fa dos anys que va morir el pare i un que va morir la mare.
Recordo molt sovint la mare, i li dic portes un any que no pateixes, la meva mare patia dolors molt forts tenia fibromialgia, i anava a diàlisi.
Em sento tranquil.la que la mare ja no pateixi aquells dolors, jo buscava com poder-la ajudar, i ella em mirava amb ulls implorants ajuda,m, jo sentia que em deia, i jo no trobava com.
A la meva vida he patit , però sempre he trobat com ajudar-me, i la veritat el meu treball personal, m’ha portat cap a la meva professió de terapeuta psicorporal.
A la meva vida he patit , però sempre he trobat com ajudar-me, i la veritat el meu treball personal, m’ha portat cap a la meva professió de terapeuta psicorporal.
La meva mare tenia una personalitat molt tancada, i algunes de les descobertes que havia
fet jo per afrontar els meus conflictes no em servien per ajudar-la a ella.
La veia patir i sentia el seu dolor dins meu, la inoperància dels metges, de com tracten el dolor, s,ajuntavem amb l’actitud de la meva mare, ella volia que el dolor desapareixes però no pensava que ella podía fer quelcom, ella només creia en les pastilles.
fet jo per afrontar els meus conflictes no em servien per ajudar-la a ella.
La veia patir i sentia el seu dolor dins meu, la inoperància dels metges, de com tracten el dolor, s,ajuntavem amb l’actitud de la meva mare, ella volia que el dolor desapareixes però no pensava que ella podía fer quelcom, ella només creia en les pastilles.
La mare va morir amb 87 anys plena de dolors de feia molts anys, hi ha moltes dones amb dolors crònics, em fa patir molt el dolor és molt invalidant.
Ella explicava la seva vida com un pati constant i no estava disposada a moure res del que ella pensava, eren els altres els responsables del seu patiment.
Jo penso que els altres no són responsables dels meus dolors, jo haig de mirar el que em passa i com puc buscar la solució.
Ara m,he liat amb el tema del dolor perquè la meva mare pobreta en patia molt, aquests dies parlo amb ella, aquestes vacances he menjat fabada, i per dins li deia “hay mama si me vieras comiendo fabada no te lo podrías creer” la trobo a faltar quan els pares marxen per no tornar fìsicament et quedes sola, i et comencen a venir al cap allò que t’han donat.
També en alguns casos et venen al present tot allò que no està resolt. Continuarà
Comentaris