Parlar de la mort i de la malaltia , no és un tema que es parli a les webs, ni de la nostra ni dels nostres pares
Es parla que hem de ser positius, i jo també vull ser positiva, però acceptant la realitat acceptant la malaltia, la mort i fent els processos de dol com cal.
A partir del dolor i de la frustracció, mirem el que sentim,i que necesitem, i com hem d'enfocar la nostra vida en positiu , si hem de plorar plorem si hem de cridar cridem.....etc
.
Ser positiu no es oblidar el que ens passa a la vida, es afrontar la realitat, en el ying i el yang sempre dic, en el positiu sempre hi ha quelcom de negatiu , i en el negatiu sempre hi ha quelcom de positiu.
Durant la vida sovint estem enfadats amb els pares, ens sentim presionats per ells, el que va passar a la infància ho tenim en el present i sovint ens condiciona, i moltes de nosaltres anem a fer teràpies per poder afrontar aquest temes.
Arriba un moment que es comencen a posar malalts, no sempre es posen malalts quan nosaltres també som grans, a vegades som joves.
Jo ara parlo de quan ja tenim 60 anys, llavors quasi tothom comença a tenir els pares malalts, i això s'ajunta amb la marxa dels fills de casa, i amb algunes malalties personals,
la vida es complica i a vegades no sabem com enfocar-la, perqué tots els pensaments que hem anat integrant es posen en peu de guerra i deficulten poder enfocar aquesta etapa de la vida de forma raonable i positiva.
L'amor per els nostres pares s'activa i sentim que els hi volem donar tot, i començem a tenir actituds sobreprotectores, que converteixen la nostra vida en quelcom difícil de viure.
Recordo el dia que vaig pensar, "els pares han d'anar a la residència" jo estava malalta, el meu fill estava malalt i ja no podia més. Malaltias importants.
Vaig haber de pensar, els pares no volen la residéncia, la veritat és que jo tampoc vull estar malalta, ni tenir al meu fill malalt.
Ells hauran d'acceptar las coses com jo, jo tampoc vull aquesta realitat però és el que ens ha tocat. i a partir del que ens ha donat la vida mirem de viure-ho el millor que podem i del que sabem.
Altres persones no tenen tantes dificultats, els pares, ells mateixos i els fills tenen una vida menys conflictiva. I pot ser no els cal portar als pares a la residència,
La meva experència amb la residència, ha estat bona amb una part, el meu pare que era un home molt sociable la va acceptar ràpidament, i va fer els seus amincs el Pedro, era un senyor baixet i s'apreciaven molt, el meu pare era molt ben valorat per tothom, ell sempre sortia a caminar al pati.
La mare es va fer amiga de la Isabel, i d'altre senyores que ara no recordo el seu nom.
Se que la mare sentía en l'interior que hauria volgut viure a casa seva,i li costava viure fóra però també comprenia quina era la realitat.
Le cuidadores en general eran molt maques, la infermera, la psicologa tothom.
només vaig tenir conflictes amb el metge.
L,experiència va ser bona.
Mentre els pares van estar a la residència, vaig parlar molt amb ells i vaig poder fer les paus amb la mare, amb el pare ja les habia fet abans.
Ara han mort una part del meu patiment ha desaparegut, i els seus dolors fícs i emocionals també la veritat és que els trobo ha faltar.
Parlo amb ells i imagino el somriure del meu pare, i les mans de la mare, era fantàstic, están present.
A partir del dolor i de la frustracció, mirem el que sentim,i que necesitem, i com hem d'enfocar la nostra vida en positiu , si hem de plorar plorem si hem de cridar cridem.....etc
.
Ser positiu no es oblidar el que ens passa a la vida, es afrontar la realitat, en el ying i el yang sempre dic, en el positiu sempre hi ha quelcom de negatiu , i en el negatiu sempre hi ha quelcom de positiu.
Durant la vida sovint estem enfadats amb els pares, ens sentim presionats per ells, el que va passar a la infància ho tenim en el present i sovint ens condiciona, i moltes de nosaltres anem a fer teràpies per poder afrontar aquest temes.
Arriba un moment que es comencen a posar malalts, no sempre es posen malalts quan nosaltres també som grans, a vegades som joves.
Jo ara parlo de quan ja tenim 60 anys, llavors quasi tothom comença a tenir els pares malalts, i això s'ajunta amb la marxa dels fills de casa, i amb algunes malalties personals,
la vida es complica i a vegades no sabem com enfocar-la, perqué tots els pensaments que hem anat integrant es posen en peu de guerra i deficulten poder enfocar aquesta etapa de la vida de forma raonable i positiva.
L'amor per els nostres pares s'activa i sentim que els hi volem donar tot, i començem a tenir actituds sobreprotectores, que converteixen la nostra vida en quelcom difícil de viure.
Recordo el dia que vaig pensar, "els pares han d'anar a la residència" jo estava malalta, el meu fill estava malalt i ja no podia més. Malaltias importants.
Vaig haber de pensar, els pares no volen la residéncia, la veritat és que jo tampoc vull estar malalta, ni tenir al meu fill malalt.
Ells hauran d'acceptar las coses com jo, jo tampoc vull aquesta realitat però és el que ens ha tocat. i a partir del que ens ha donat la vida mirem de viure-ho el millor que podem i del que sabem.
Altres persones no tenen tantes dificultats, els pares, ells mateixos i els fills tenen una vida menys conflictiva. I pot ser no els cal portar als pares a la residència,
 |
| va ser padrins d'aquesta nena |
La meva experència amb la residència, ha estat bona amb una part, el meu pare que era un home molt sociable la va acceptar ràpidament, i va fer els seus amincs el Pedro, era un senyor baixet i s'apreciaven molt, el meu pare era molt ben valorat per tothom, ell sempre sortia a caminar al pati.
La mare es va fer amiga de la Isabel, i d'altre senyores que ara no recordo el seu nom.
Se que la mare sentía en l'interior que hauria volgut viure a casa seva,i li costava viure fóra però també comprenia quina era la realitat.
Le cuidadores en general eran molt maques, la infermera, la psicologa tothom.
només vaig tenir conflictes amb el metge.
L,experiència va ser bona.
Mentre els pares van estar a la residència, vaig parlar molt amb ells i vaig poder fer les paus amb la mare, amb el pare ja les habia fet abans.
Ara han mort una part del meu patiment ha desaparegut, i els seus dolors fícs i emocionals també la veritat és que els trobo ha faltar.
Parlo amb ells i imagino el somriure del meu pare, i les mans de la mare, era fantàstic, están present.
Comentaris